VIOLÈNCIA DE GÈNERE

El 25 de novembre és una data marcada al nostre calendari. Un enorme cercle violeta envolta aquesta jornada en què des de molts punts del món tots alcem la veu contra la violència de gènere. Avui més que mai sonen amb força paraules com feminisme, violència, gènere, apoderament, dona…termes que defineixen una jornada que no pot passar desapercebuda i en què hem d'alçar la veu per dir “NO”…”No a seguir sumant víctimes ”, “No a les agressions sexistes”, “No a normalitzar actituds que no són normals”, “No a passar de llarg davant comportaments violents”, en definitiva “NO a la VIOLÈNCIA DE GÈNERE”.

Si és un inventari, podem estar molt satisfets amb els nostres èxits en la lluita contra la violència de gènere. Acceptant des de la societat que els homes són els destinataris de les cures i privilegis i les dones les productores d'aquestes concessions, més distorsionades pels que pensen que això no es discuteix i s'ha d'imposar per via física i psicològica, hem arribat a una etapa a la que les dones poden triar per decidir Quin tipus de relació vol establir amb la seva parella. Aquest no és pas un camí fàcil. Tampoc no ho és. No pas en el futur. Perquè sempre hi haurà persones, definint-les de manera políticament correcta, continuaran pensant que la violència i la humiliació són perquè l'altra persona la busca. Sempre hi haurà persones que creguin que mereixen aquest tracte.

I no importa quant de temps portem caminant, quan vegis aquestes imatges, t'adonaràs que encara queda un llarg camí per recórrer, i un llarg camí per recórrer. Avui, al Dia Internacional, hi haurà estadístiques, activitats publicitàries, activitats organitzades... i tot això s'ha de fer. Ens hem de felicitar per tots els èxits, perquè s'ha treballat molt. Però quan encara hi ha dones que pateixen no només per elles mateixes, sinó també pels fills, que viuen amb por, no veuen sortida i es preocupen per les seves vides, no podem acceptar el baptisme de Voldemort.

Símbols

Papallona

Aquest any, la papallona ha estat el símbol que la Mancomunitat Baix Segura ha triat per commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Un símbol que no ha inventat l'entitat sinó que ja arriba a una llarga trajectòria al llarg de tot el món gràcies a històries com aquestes.
La violència de gènere s'atribueix també al símbol de la papallona y a la idea de canvi.

Punt

El punt lila és el símbol de l'actitud de rebuig de la violència contra les dones. Mostrar aquest símbol públicament implica un compromís actiu contra aquest tipus de violència l'origen del qual es troba en la desigualtat entre dones i homes.

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.

Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.

I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.

Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.

I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.

Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.

I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.

Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.

I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.

Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.

I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.

CALENDARI LITÚRGIC

Calendari Litúrgic és la forma que té l'Església de repartir les celebracions al llarg de tot l'any. A diferència del calendari escolar, el Litúrgic no comença al setembre com aquest. Ni comença al gener, com el Calendari anual que més coneixem.?

S'inicia el darrer diumenge del mes de novembre, data en què la Comunitat cristiana inicia la celebració del Temps d'Advent, temps de preparació del Nadal: el naixement de Jesús. Conclou el dissabte anterior a aquest diumenge però de l'any natural següent.

S'organitza en cinc temps litúrgics:

ADVENT:és el primer període de l'any litúrgic cristià, que consisteix en un temps de preparació espiritual per a la celebració del naixement de Crist. La seva durada sol ser de 22 a 28 dies, atès que l'integren necessàriament els quatre diumenges més propers a la festivitat de la Nativitat.

NADAL:  és una de les festivitats més importants del cristianisme, juntament amb la Pasqua de resurrecció i Pentecosta. Aquesta solemnitat, que commemora el naixement de Jesucrist a Betlem, se celebra el 25 de desembre a l'Església catòlica, a l'Església anglicana, a algunes comunitats protestants ia l'Església ortodoxa romanesa.

QUARESMA: és el període del temps litúrgic destinat per l'Església per a la preparació de la festa de Pasqua.

PASQUA:  La Pasqua marca el final de la Setmana Santa, en què es commemora la crucifixió i mort de Jesús. El primer diumenge de Pasqua és la festa central del cristianisme, en què es commemora, la resurrecció de Jesús al tercer dia després d'haver estat crucificat. A la Setmana Santa li segueix un període de cinquanta dies anomenat Temps pasqual, que acaba amb el Diumenge de Pentecosta.

TEMPS ORDINARI: Sol ser definit com «el temps en què Crist es fa present i guia la seva Església pels camins del món»; un temps menor o un temps no fort. L'any litúrgic s'anomena temps ordinari alhora que no coincideix ni amb la Pasqua i la Quaresma, ni amb el Nadal i el seu Advent. Són trenta-tres o trenta-quatre setmanes durant l'any.

A cada temps litúrgic, el sacerdot es revesteix amb casulla de diferents colors:

- Blanc significa alegria i puresa. S'utilitza en el temps de Nadal i Pasqua

- Verd significa esperança. S'utilitza en el temps ordinari

- Morado significa dol i penitència. S'usa a Advent, Quaresma i Setmana Santa

- Vermell significa el foc de l'Esperit Sant i el martiri. S'utilitza a les festes dels sants màrtirs ia la Pentecosta.

 EL SENTIT DE LA VIDA 

"Qué bello es vivir "

Està protagonitzada per James Stewart en el paper de George Bailey, un home que ha renunciat contínuament als seus somnis a causa del seu sentit de la responsabilitat, la seva generositat i el seu altruisme, i el propòsit de suïcidar-se la nit de Nadal provoca la intervenció del seu àngel de la guarda, Clarence Odbody . Clarence mostra George quantes vides ha afectat amb la seva ajuda, i com seria la vida al seu poble si ell mai no hagués existit.

George deixava anar moltes oportunitats, tot i això, ell va començar a notar els efectes negatius d'aquestes decisions, oportunitats perdudes i portes tancades, somnis incomplerts i esperances i expectatives pendents. Això pot fer que l'aura negativa premeu sobre les espatlles quan està deprimit, i en veure el que pot ser en lloc del que, perd el sentit de la seva vida. Això ho va fer incapaç d'adonar-se de com i qui ho va ajudar en aquest camí, les oportunitats que ell mateix va crear i la bona sort que estava disposat a fer el que era correcte.

Aleshores la persona ha d'entendre que el fracàs no és dolent, si la teva segona oportunitat no és tornar al passat i fer les coses duna altra manera, sinó descobrir l'iimpacte de la seva decisió aquí i ara. 

Per mi el sentit de la vida es la manera de veure el món, de viure, en la qual tot té un significat profund i viu, el qual inclou la llibertat i responsabilitat davant la existència.
Aquest arrenca a l'home del automatisme per portar-lo a la autonomia i a la autotranscendència, l'ésser humà té una motivació per trobar un sentit a la seva vida, per això la voluntat és l'actitud de decidir i ordenar la pròpia conducta, és el motor, la força primària amb què s'emprèn la vida.

Cadascú busca un sentit o significat, quan no ho veiem ens sentim buits, aclaparats. Si es perd, es viu davant d'una situació de buit existencial, que engendra malalties psíquiques i físiques.

Els éssers humans necessiten preocupar-se per donar sentit a les seves vides; cadascun imprimeix el que seleccioneu per a si mateix, el sentit existeix i cadascun ho hem de descobrir. Cada moment, cada dia és únic i irrepetible, podem fer algunes coses de manera repetida, però, tot és diferent perquè nosaltres som diferents dia amb dia.

SÍMBOLS

ARBRE DE LA VIDA: El símbol de l'arbre de la vida representa l'arbre genealògic, cadascuna de les parts es vincula amb el cicle de la vida de la manera següent:

Les seves arrels simbolitzen el naixement.
La vida és representada amb el seu tronc.
Les branques són els camins que prenem al llarg de la vida, a més de les decisions que cal prendre al moment de transitar-los. 

Per mi simbolitza la meva família i les meves arrels.

Olimpiades

El simbol és els cinc cèrcols o anells entrellaçats, de colors que representen les banderes dels primers països a participar, així també s'assegura representa els cinc continents: Europa, Àsia, Àfrica, Oceania i Amèrica.

Per mi les olimpiades signifiquen molt perquè desde ben petit faig natació i competeixo a nivell regional, i arribar a anar a les olimpiades és el somni que tinc desde petit, per això m'aixeco cada matí a les 5 am per entrenar, es la força per la qual m'aixeco cada matí.

 LA VIDA I LA MORT

VIDA

El terme vida ve del llatí vita i té diversos significats. Pot significar tant l'espai de temps que transcorre des del moment de la concepció, algun moment de la gestació, o del nixement fins a la mort, que pot ser d'un ens o d'un ésser, d'un cos o d'un organisme, com el ser en si. També pot significar un fenomen que anima i dóna vida a la matèria; l'existència i capacitat dels éssers vius per desenvolupar-se, reproduir-se i mantenir-se en un ambient; la durada dels objectes; i també la manera o el conjunt d' activitats o d'accions, de mitjans i dels processos de relacionaments per viure. Per tenir vida, un ésser viu necessita créixer, metabolitzar, moure's, reproduir-se o no, i respondre als estímuls externs.

L'home no només viu com a ésser biològic sinó que també és un animal simbòlic amb la necessitat de transcendir la seva materialitat i donar-li un sentit a la seva existència més enllà dels límits del físis.

L'home crea cultura i significa i així com creix el seu cos, evoluciona la seva ment creant diferents mons que tracten de maneres diferents de donar sentit a la seva existència.

SÍMBOLS

AGUA: 

ARBRE DE LA VIDA: El símbol de l'arbre de la vida representa l'arbre genealògic, cadascuna de les parts es vincula amb el cicle de la vida de la manera següent:

Les seves arrels simbolitzen el naixement.

La vida és representada amb el seu tronc.

Les branques són els camins que prenem al llarg de la vida, a més de les decisions que cal prendre al moment de transitar-los.

Per mi simbolitza la meva família i les meves arrels.

MORT

La mort (de vegades referida pels eufemismes decés, defunció, expiració, defunció o defalliment, entre d'altres) és un efecte terminal i irreversible que resulta de l'extinció del procés homeostàtic en un ésser viu i per tant la fi de la vida. Pot produir-se per causes naturals (vellesa, malaltia, conseqüència de la cadena tròfica, desastre natural) o induïdes (suïcidi, homicidi, eutanàsia, accident, pena de mort, desastre mediambiental).

El procés de mort, si bé està totalment definit en algunes de les seves fases des d'un punt de vista neurofisiològic, bioquímic i mèdic, encara no és del tot comprès en conjunt des del punt de vista termodinàmic i neurològic, i hi ha discrepàncies científiques sobre això .

Des del seu origen, la filosofia constitueix una reflexió sobre els principis de la realitat, però també s'ha ocupat de reflexionar sobre els darrers moments de la naturalesa humana. D'acord amb Montiel, des que l'home és tan gran, la mort ha estat objecte de temor i de ritualitat. Reflexionar sobre la nostra mort és reflexionar sobre la nostra vida. La mort és una dimensió de la vida; ella és la nostra companya més fidel, l'única que mai no ens abandona ja que pot sobrevenir en qualsevol moment. Rebutjar la mort, fins a l'extrem, és negar-se a viure. Per viure plenament cal tenir el coratge d'integrar la mort a la vida

Entre els filòsofs presocràtics, Heràclit destaca per haver-se ocupat aviat del canvi de la matèria. D'ell, la sentència que expressa que ningú es banya dues vegades al mateix riu, és una de les més conegudes i, amb ella, el sobrenomenat Fosc, va indicar que el canvi de la matèria és inherent a la mateixa matèria i és la forma en què s'expressa la Natura en si (León, 2006). Sòcrates fou primer màrtir de la filosofia i fou, també, qui inaugurà la tradició del pensament cap a la mort. La trobada de Sòcrates amb la mort està documentada al diàleg Fedó. Sòcrates, reconegut per la consistència entre el seu obrar i el seu pensar, com se sap, va ser jutjat per no reconèixer els déus atenesos i per suposadament corrompre la joventut. Amb tals acusacions, va ser condemnat a morir ingerint una infusió de cicuta, potent verí de l'època.

SÍMBOLS

CORB: Considerat com a au de mal averany, ronda pels cementiris i presagia mort i destrucció.

Ami el corb em recorda a la mort ja que sempre que vaig al cementeri està ple de corbs, abunden allà.

EL COLOR NEGRE: . A la societat occidental, el negre és el color de la mort, del dol. A l'hinduisme, representa el temps; a la Xina, l'hivern, i pels egipcis, la resurrecció.

Per mi aquest color em recorda a la mort i a la negativitat, ja que es un color apagat i s'associa a coses dolentes.