VIOLÈNCIA DE GÈNERE
El 25 de novembre és una data marcada al nostre calendari. Un enorme cercle violeta envolta aquesta jornada en què des de molts punts del món tots alcem la veu contra la violència de gènere. Avui més que mai sonen amb força paraules com feminisme, violència, gènere, apoderament, dona…termes que defineixen una jornada que no pot passar desapercebuda i en què hem d'alçar la veu per dir “NO”…”No a seguir sumant víctimes ”, “No a les agressions sexistes”, “No a normalitzar actituds que no són normals”, “No a passar de llarg davant comportaments violents”, en definitiva “NO a la VIOLÈNCIA DE GÈNERE”.
Si és un inventari, podem estar molt satisfets amb els nostres èxits en la lluita contra la violència de gènere. Acceptant des de la societat que els homes són els destinataris de les cures i privilegis i les dones les productores d'aquestes concessions, més distorsionades pels que pensen que això no es discuteix i s'ha d'imposar per via física i psicològica, hem arribat a una etapa a la que les dones poden triar per decidir Quin tipus de relació vol establir amb la seva parella. Aquest no és pas un camí fàcil. Tampoc no ho és. No pas en el futur. Perquè sempre hi haurà persones, definint-les de manera políticament correcta, continuaran pensant que la violència i la humiliació són perquè l'altra persona la busca. Sempre hi haurà persones que creguin que mereixen aquest tracte.
I no importa quant de temps portem caminant, quan vegis aquestes imatges, t'adonaràs que encara queda un llarg camí per recórrer, i un llarg camí per recórrer. Avui, al Dia Internacional, hi haurà estadístiques, activitats publicitàries, activitats organitzades... i tot això s'ha de fer. Ens hem de felicitar per tots els èxits, perquè s'ha treballat molt. Però quan encara hi ha dones que pateixen no només per elles mateixes, sinó també pels fills, que viuen amb por, no veuen sortida i es preocupen per les seves vides, no podem acceptar el baptisme de Voldemort.
Símbols
Aquest any, la papallona ha estat el símbol que la Mancomunitat Baix Segura ha triat per commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Un símbol que no ha inventat l'entitat sinó que ja arriba a una llarga trajectòria al llarg de tot el món gràcies a històries com aquestes.
La violència de gènere s'atribueix també al símbol de la papallona y a la idea de canvi.
Punt
Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.
Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.
I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.
Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.
Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.
I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.
Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.
Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.
I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.
Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.
Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.
I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.
Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sentir força satisfets del que s'ha aconseguit en la lluita contra la violència de gènere. D'acceptar socialment que l'home era receptor d'atencions i privilegis i la dona generadora d'aquestes concessions, desvirtuat encara més per aquells que consideraven que això no té discussió i que s'havia d'imposar a través de la força –física i psicològica–, hem arribat a un estadi en què la dona té l'opció de decidir quin tipus de relació vol tenir amb la seva parella. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sempre hi haurà persones –per qualificar-les d'una manera políticament correcta– que continuaran pensant que la força i la vexació l'executen perquè l'altra s'ho busca. I sempre hi haurà persones que creuran que són mereixedores d'aquest tracte.
Avui se celebra el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Aparquem la discussió de si cal commemorar “el dia de...”, que ens podria ocupar tot un article sencer. I concentrem-nos en la problemàtica que pateixen moltes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexatori i de submissió al qual estan sotmeses per les seves parelles. Corre per les xarxes socials des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera colpidora, com ha estat el procés per acceptar que no era mereixedora d'aquells cops i que havia d'abandonar el pare del seu fill. Reconeixia, entre plors, que havia arribat al punt de perdre la dignitat. I gravava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver deixat la seva parella i haver decidit que lluitaria per recuperar les regnes de la seva vida i per tornar, en definitiva, a ser persona.
I, per molt camí que hàgim recorregut, quan veus aquestes imatges t'adones que encara queda molt de trajecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia internacional, apareixeran estadístiques, es faran campanyes de sensibilització, s'organitzaran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de congratular de tot el que hem aconseguit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofoisme mentre encara hi hagi dones que pateixin, no només per elles sinó també pels seus fills, que visquin atemorides, que no vegin sortida i temin per la seva vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario